El compostatge, el procés mitjançant el qual els residus orgànics es converteixen en un material ric en nutrients per als sòls, té tres fases principals. Tanmateix, a la pràctica, aquestes solen agrupar-se en dues etapes clau: fermentació i maduració.
1. Fase de fermentació
Aquesta etapa correspon als primers passos del compostatge i és la més activa des del punt de vista de l’activitat microbiològica. Comença quan barregem els diferents materials orgànics que volem compostar i els col·loquem al sistema triat (ja sigui en piles, túnels, sitges…).
Inicialment, es desenvolupa la coneguda fase mesòfila, en la qual es produeix un increment de la temperatura, més o menys ràpid, gràcies a l’activitat degradativa dels microorganismes.
Quan la temperatura del material supera els 45-50 ºC, comença la fase termòfila. En aquest punt, l’activitat biològica és màxima i es produeix una descomposició intensa de la matèria orgànica. Aquest augment de temperatura és crucial, ja que permet eliminar patògens i altres contaminants que podrien estar presents en els residus inicials.
La fermentació és la fase que requereix un control més exhaustiu, ja que les condicions (com la humitat, la concentració d’oxigen, la temperatura i altres paràmetres) s’han de mantenir dins de certs marges per garantir que el procés sigui realment eficient i sense afeccions ambientals. Cada instal·lació compta amb sistemes i protocols propis adaptats a factors com el tipus de residus tractats o el clima de la regió. Depenent d’aquestes variables, aquesta etapa pot durar entre 2 i 6 setmanes.
2. Fase de maduració
Fase de maduració
Quan l’activitat microbiana més intensa ha conclòs i la major part de la matèria orgànica fàcilment degradable ja ha estat transformada, considerem que comença l’etapa de maduració. En aquesta fase, el material continua experimentant canvis importants, encara que amb una intensitat menor. Per això es coneix com a “maduració”.
Durant aquesta fase, els microorganismes actuen sobre els compostos més complexos que han quedat al material, com les lignines i les cel·luloses, transformant-los en substàncies estables. Completar aquesta fase de manera adequada és clau per millorar les propietats físiques i químiques del compost, reduint la presència de compostos tòxics o inestables que podrien perjudicar les plantes.
A més, si aquest període es perllonga prou, comença la formació d’humus, un component essencial per a la fertilitat i qualitat del sòl. Les condicions d’aquesta etapa (com mantenir una bona aireació i nivells adequats d’humitat) són fonamentals per assegurar que el compost assoleixi un nivell òptim d’estabilitat i maduresa.
El temps de maduració varia segons el grau d’estabilitat desitjat en el producte final. En alguns casos, es busca un compost fresc, amb menor maduració però adequat per al seu ús immediat. En d’altres, es prefereix allargar aquesta etapa per obtenir un compost més madur i completament estabilitzat, ideal per a aplicacions que requereixen un material més refinat i estable. Això no implica una diferència de “qualitat” en el compost produït, sinó que les possibles aplicacions o usos d’aquest producte varien en funció del grau d’estabilitat.
Així, es pot considerar que aquesta fase seria comparable a la maduració d’un vi o licor en celler: com més temps deixem el compost en aquesta etapa, més estabilitzat i “madur” serà. D’aquesta manera, podem obtenir compost fresc (amb menys maduració) o compost més madur, segons el temps que es perllongui aquesta fase.
